Perec o el record d’aquells a qui estimem

Icek Peretz (1909-1940) i Cyrla Szulewicz (1913-1943), un matrimoni obrer de religió jueva i d’origen polonès, van abandonar el seu país durant l’èxode posterior a la primera gran guerra per establir-se a París. Allà va néixer el seu únic fill, Georges. Quan aquest va fer quatre anys, el pare va morir en camp de batalla en el bàndol aliat durant la Segona guerra mundial. Dos anys més tard, la seva dona va ser arrestada i deportada a Auschwitz, on va morir. Posteriorment, el patronímic Peretz -en hebreu, ‘forat’- devia sonar estrany, de manera que algun funcionari francès del registre civil va decidir canviar al nen el cognom per una fórmula més pronunciable però ja per sempre escindida: Perec.

Georges Perec (1936-1982) va ser, al costat d’Alain Robbe-Gruillet, un dels artífexs del Nouveau Roman francès, una nova forma d’entendre la literatura i de jugar amb la significació de les coses intrascendents per tal de separar la paraula literària de la realitat i convertir-la en un fi sense finalitats. La modernitat de tècnica i de contingut de la seva obra, lligada al grup de literatura potencial Oulipo, un cercle internacional d’escriptors -amb noms com Italo Calvino o Julio Cortázar- que experimentaven amb la il·lació entre la disciplina matemàtica i la literària, ha fet del seu nom un punt d’inflexió en la literatura contemporània. No en va, Roberto Bolaño va arribar a dir de Perec que era el novel·lista més gran de la segona part del segle XX. Ja sigui rere l’estela de l’estructuralisme francès o més aviat en el seu procés de dinamitació, la clau literària de Perec va ser la constricció (la contrainte, en francès), és a dir, un mètode d’escriptura que, a través del canvi d’un paradigma o de l’autoimposició d’un element constrictiu, preestablia un sistema formal que permetria després teixir el text. El més conegut exemple és la novel·la policíaca La disparition (1969), on Perec es va proposar escriure sense la lletra e -la vocal més usada en la llengua francesa- i en la versió castellana de la qual –cal remarcar- el traductor va fer un esforç similar a l’anul·lar la vocal a. De l’escriptura oulipiana destaca també el famós Espèces d’espaces (1974), un joc de malabars amb la paraula i l’espai que va traçar noves vies no només per a la narrativa, de la que avui autors com Patrick Modiano o Enrique Vila-Matas en són seguidors, sinó també per a una part de l’art contemporani conceptual posterior als setanta, que encara se’n sent deutor.

Perec, que durant dues dècades va treballar a un centre arxivístic de neurofisiologia, va seguir un afany de recollir dades i enumerar detalls per convertir-los en literatura. Un llistat de les pintures d’una galeria d’art, 81 variacions sobre una recepta de cuina per a principiants, infinites sèries de dades precises al voltant de fets intrascendents ocorreguts un dia qualsevol en una plaça de París, les excèntriques classificaciones de Penser/classifiquer o l’imponent seguit de 480 records a Je me souviens són alguns dels fascinants exemples de l’experimentació prosística de l’autor. A banda d’aquests exercicis d’estil, importants per a la descoberta de noves tècniques, la narrativa de Perec va acabar d’introduir unes noves perspectives de tractament de l’espai i dels personatges en la novel·la amb l’obra que el va coronar, La vie, métodes d’emploi (1978), una mirada global, exhaustiva i meticulosa, amb tints policíacs i en forma de puzle, d’un edifici i els seus habitants. Hi ha una altra línia en l’obra de Perec, però, que també cal remarcar, i que potser no ha estat tan estudiada. És la que l’autor va dedicar a l’escriptura autobiogràfica, amb llibres com Je suis né o Je souviens, on va crear un imaginari potent entre realitat i ficció, entre filosofia i literatura, sense perdre un bri d’intensitat poètica, com en el cas de l’obra que ens ocupa.

“No tinc records d’infantesa”, va escriure Georges Perec a W o el record de la infantesa (1975), recuperada ara en català per l’editorial L’Avenç -que també compta en el seu catàleg amb la traducció catalana del relat perequià Ellis Island-. Novel·la a dues veus, per una banda l’escriptor exposa el buit de la seva infància que, truncada pels esdeveniments de la Segona guerra mundial, li va suposar un forat. De la seva mare només recorda el dia que li va comprar un còmic d’en Charlot i el va acomiadar davant d’una furgoneta de la Creu Roja que el portaria al poble muntanyenc Villard-de-Lans, on viuria amb la seva tieta. Ja no la veuria mai més: aquest és el primer record. N’hi ha un de segon: va portar l’estrella jueva. I, per últim, un tercer: va viure al carrer Villin de París. La resta de la seva infància, a l’igual que la vida dels seus pares, només pot ser recreada a partir de les troballes de fotografies, documents o arxius, junt amb unes poques anècdotes de l’escola. En aquest sentit, la veu autobiògrafa de Perec fa un esforç terrible per escriure des del buit i cartografiar així una escriptura que gravita en l’interstici del significant i que posa sobre la taula l’obertura de la ferida oberta. Aquesta ferida s’intensifica amb el teló de fons de la segona veu de la novel·la, on l’autor relata una ficció de la infància sobre una imaginada illa de W, situada a Terra de Foc, on els seus habitants viuen fredament sotes les regles d’unes compticions esportives que dominen la vida de l’illa; una fantasia, no obstant, que el lector, un cop s’endinsa en l’obra, acaba traduint com una metàfora del totalitarisme i el símil d’un camp de concentració.

L’evolució de l’escriptura autobiogràfica de Perec arriba al cim a W o el record de la infantesa. Roland Barthes, a qui Perec va llegir indiscutiblement –com demostren les interferències de les seves autobiografies, on tots dos autors es presenten com a personatges de ficció- deia que la raó de ser de la novel·la és deixar constància que les persones que estimem han existit. En Perec hi manca l’àncora: no pot relatar els seus primers anys de vida i no pot descriure els seus pares perquè no hi ha records. Però en la reconstrucció d’aquesta falta es crea un imaginari potent que treu a la llum el passat i els dubtes existencials d’un subjecte que diu ‘jo’. En aquesta constitució, Perec no oblida l’immens treball de l’estil, on la veu experimental d’obres precedents s’allarga ara, fluctuant, en una prosa teixida, rica en connotacions i ambigüitats, que pretén escriure sobre el que no existeix. De la manca d’infantesa, de la impossibilitat de vida i de la mort dels seus pares, neix l’escriptura. I, de la mateixa manera que el passat se li escapa de les mans, la vida només es pot relatar des de l’esvaïment.

Per a Perec, escriure era tractar de retenir alguna cosa meticulosament, d’aconseguir que sobrevisqués. Va provar d’arrencar algunes engrunes precises al buit que s’excava contínuament, a través de la sistemacitat, el càlcul i la desafecció. El resultat de traduir l’absència en paraules va donar a lloc una escriptura discontínua, on afloreix l’esquerda, i on el lector es troba amb unes vides que li parlen des de la Història.