Borja Bagunyà
Plantes d'interior
Empúries, 2011
El 1967, l’escriptor nord-americà John Barth va publicar al diari The Atlantic un article, titulat The Literature of Exhaustation (‘la literatura de l’esgotament’), en el que pretenia desentranyar noves vies per a la narrativa i que va ser acollit per la crítica com l’esperat manifest que havia d’assentar les bases de la literatura postmoderna. En un moment, el de la dècada dels seixanta, en què els grans metarrelats havien caigut per la seva incapacitat d’explicar el sentit de les coses, en què se celebrava la deshumanització de la societat i es cridava a ple pulmó la fi de l’art i la mort de la novel·la, Barth va interrompre el discurs definint de quina manera nous models d’escriptura havien superat el camí sense sortida precisament a partir del treball de la suposada fi de l’art. Després de la pàgina en blanc i el silenci final de les avantguardes, el cas de Borges il·lustrava “de forma simple la diferència entre el fet de l’ultimàtum estètic i el seu ús estètic. Borges no va exemplificar només aquest ultimàtum, sinó que el va utilitzar”. Per a Barth, l’exemple més clar de l’escriptura erigida des de l’esgotament literari havia estat el relat “Pierre Menard, autor del Quixot”, on Borges s’inventa un heroi, Menard, que produeix –ni copia ni imita, sinó que escriu- bona part de la novel·la de Cervantes, i amb el que es burla de l’absurda necessitat d’escriure obres originals. “La victòria artística de Borges”, va dir Barth, “és que ell va confrontar una fi mortal intel·lectual i la va utilitzar per acomplir un nova obra humana”: havia originat un nou tipus de ficció, o metaficció, per al conte modern. D’aquesta manera, Barth demostrava que la literatura no havia mort, però que era necessari que canviés les formes. I així, des de la voluntat de transitar un terreny àrid, la literatura nord-americana va anar bastint noves tècniques per a la novel·la i el conte a través del destensament de la plasticitat del llenguatge, des dels seixanta fins a l’actualitat, des de William Gaddis fins a Thomas Pynchon, des de John Barth fins a David Foster Wallace.
Plantes d’interior (Empúries, 2011), tercer llibre de contes de Borja Bagunyà (Barcelona, 1982), és el resultat d’un exhaustiu treball narratiu submergit en l’autonegació, fins a l’extenuació. En la línia de la literatura de l’esgotament, Bagunyà parteix de les veus d’uns personatges que, com les plantes d’interior, acaben asfixiats i perduts per les plantes dels passadissos dels seus pensaments. A partir de l’obsessió d’uns protagonistes de carn i ossos, cadascun dels tretze contes de Bagunyà acaba aixecant un món entròpic que sempre va en augment, que es construeix a través de les associacions infinites del monòleg interior i que mai dóna per acabada la plasticitat de la ficció. Al·legòricament, a la porta d’entrada del primer relat, “Una vida exemplar”, el gegantisme imparable del nen Martí Cardona acaba rebentant l’estructura d’un edifici. Com la imatge, els personatges que basteixen la resta de contes de Plantes d’interior són éssers que creixen de forma desproporcionada, confonen realitat i ficció davant de la imatge televisiva, trastoquen les seves vides per convertir-se en la veritat absoluta del que ha de ser la vida catalana, són abatuts per la impossibilitat d’explicar-se la mediocritat de l’edat adulterada i, com a fil d’unió, manifesten la lluita constant de viure tancats en una cambra buida entre si mateixos i l’entorn, retorçant-se en el duel entre la seva independència perduda i la imatge que s’autoconstrueixen de cara a l’exterior. I és a partir d’aquest duel que Bagunyà no es planteja tant representar els problemes de la vida quotidiana de cap generació, sinó presentar el remolí del pensament en què els personatges es veuen atrapats, cadascun a la seva manera.
A força de tensar i destensar el llenguatge, l’escriptura de Bagunyà posa entre les cordes la realitat consensuada per donar vida a la seva cara oculta, és a dir, la de que tota construcció és ficció. “No descobreixo res si dic que la seqüencialitat és una impostura; el problema és que no sé si jo en sóc el responsable o el producte”, diu el narrador que fa de consciència del protagonista del darrer conte. Perquè la força motriu de Bagunyà és trencar l’ordre seqüencial de la literatura per posar en joc l’escriptura, multiplicar el teixit de veus de cada monòleg i fer del conte i de la visió de l’argument un conjunt polièdric de trames i crítica. Per aconseguir-ho, igual que la rebentada d’edifici d’en Martí Cardona, temps, espai i narrador són dinamitats i projectats cap a l’exterior amb un flux de veu imparable que trenca els paràmetres de la realitat per crear-ne de nous.
Cada conte de Bagunyà és un pistó que es posa a mil revolucions, i que frena i s’atura quan el moment ho escau; l’experimentació frega amb l’abstracció però no perd en cap moment la tensió material de la trama i el suspens de la lectura; i la precisió d’una prosa de bisturí tampoc no oblida la contundència de l’emoció.
Per què, doncs, la literatura hauria d’haver esgotat els seus arguments? Per rebatre-ho, Bagunyà socava irònicament el procés obsessiu de la creació en la figura de l’escriptor. És sobretot a l’esplèndid relat “El llibre definitiu sobre Katherine Mansfield” on es concentra la discussió sobre el fet literari, debat que Bagunyà porta fins al marc de la literatura catalana. L’entrevista a un escriptor reconegut que acaba de publicar un llibre sobre l’escriptora australiana o, més ben dit, sobre el fet que la seva veïna no fos la seva veïna sinó la mateixa Katherine Mansfield, és l’excusa per obrir un joc a través dels peus de pàgina on sobresurt la veu d’un altre escriptor, en Belan, que es veu incapaç d’escriure perquè la seva idea per a un argument de novel·la ha estat –segons ell- robada. I és precisament de la impossibilitat d’en Belan de continuar per si sol, de la falta d’expectatives d’una escriptura futura, que Bagunyà construeix el conte. No calen nous arguments, sinó treballar les paraules. Perquè les paraules màgiques, deia Barth, ho són en una història per deixar de ser-ho en la següent història, on cal trobar-ne sempre de noves.
No hay comentarios:
Publicar un comentario